Estudi en clau històrica de l'evolució del catalanisme vers l'independentisme

El Raval de postguerra a partir de les vivències de Josep Catà i Tur.

Aquest llibre ens fa recordar, encara que sigui per breus moments, a les moltes persones que van patir o van deixar de respirar a la presó Model de Barcelona.

Que serveixi de referent a les generacions actuals i a les següents perquè mai es repeteixil a mateixa hecatombe i que tots plegats aprenguem de la història del nostre país que roman soterrada en un ferotge oblit.

A través de la trajectòria vital i ideològica de vuit dones catalanes eminents, aquest llibre segueix la història del feminisme al nostre país des de la darreria del segle xix fins a la Transició postfranquista del segle xx. Són Teresa Claramunt, Dolors Monserdà, Carme Karr, Francesca Bonnemaison, Aurora Bertrana, Paulina Pi de la Serra, Mercè Comaposada i Maria Aurèlia Capmany. Totes vuit, des d’ideologies i camps molt diversos, van lluitar amb el seu exemple, amb la seva acció i amb els seus escrits per a millorar la situació social del gènere femení.

Un dels episodis polítics més ignorats i ocults dels últims anys del franquisme i dels primers anys de l’anomenada "transició" a Catalunya va ser l'existència d'una organització secreta que es proposava ser el nucli embrionari de la institució militar catalana i que amb aquest fi va desplegar un aparell humà i organitzatiu sofisticat i basat en la dedicació professional dels seus membres.

Batejada per la policia espanyola amb el nom d'EPOCA (Exèrcit Popular Català) i coneguda al seu moment en relació amb l'anomenat "cas Bultó", "cas Viola" o "cas Batista i Roca".

Aquesta organització clandestina va encarnar durant els anys setanta la continuïtat de les seccions militars dels partits independentistes seguint la línea del Front Nacional de Catalunya, Nosaltres Sols i EstatCatalà.

El present llibre fa una radiografia del seu periple, amb la intenció de contribuir al coneixement d'una realitat que avui entra ja de ple en la memòria històrica, per tal d’explicar una part d’un període de l'independentisme contemporani.

Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956), a més d’arquitecte i historiador de l’art de reconegut prestigi, entre 1917 i 1923 esdevingué el segon president de la Mancomunitat de Catalunya. Succeí, doncs, al seu iniciador, Enric Prat de la Riba.

Primer pas vers l’autogovern de Catalunya, la Mancomunitat assolí la major part de les realitzacions durant els sis anys de la presidència de Puig i Cadafalch. Aquest és l’estudi nuclear del llibre. De la projecció exterior catalana n’és testimoni la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans en la fundació de l’Escola d’Història i Arqueologia de Roma. De la conscienciació interior n’és exemple l’Institut d’Educació General, dedicat a la divulgació de la higiene i el civisme. Tanmateix, el contrapunt d’aquesta obra és la violència pistolera que acompanya durant aquests anys la lluita de classes. A cadascun d’aquests aspectes, el llibre present hi dedica un estudi, així com també a la contextualització del catalanisme en el marc dels moviments d’emancipació nacional a l’Europa del 1885 al 1939. 

El 23 d’agost de 1815, al castell de Sant Ferran, de Figueres, fou penjat a la forca Josep Pujol i Barraca. Boquica, com era conegut pels seus coetanis —amics i enemics—, havia nascut a Besalú feia 36 anys i havia estat traginer de professió fins al moment de començar la Guerra del Francès. Passà a combatre a favor de les tropes napoleòniques i actuà com a bandoler, sobretot per les terres de la Garrotxa.  

Aquesta biografia posa els autors als antípodes de la bibliografia d’exaltació de la Guerra del Francès pròpia del segle xix. D’una visió plena d’elements romàntics i d’esperit èpic, passen a la zona fosca de desercions, traïcions, col·laboracionisme, bandolerisme... en ocasions més tràgica que la història novel·lada.

Aquest treball està dedicat a l'estudi dels orígens, el desenvolupament i, finalment, la desaparició del Partit Nacionalista Català.

La denominació de Partit Nacionalista -habitual en altres moviments nacionalistes- estigué significativament absent a Catalunya fins l'any 1932, després doncs de la proclamació de la República Catalana.

Aquest llibre analitza amb profunditat la curta però intensa trajectòria del Partit Nacionalista Català, una formació política la importància de la qual rau en l'intent de dur a terme, per primera vegada, una via d'intervenció política i electoral dins el separatisme, fins aleshores contrari a tota participació en el joc polític convencional.

El Partit Nacionalista Català defensava el dret de Catalunya a figurar per si mateixa al costat d'altres pobles lliures dins el marc de convivència internacional de les democràcies occidentals representat per la Societat de Nacions.

El 1939 marca un dels punts d’inflexió més tràgics en la prou turmentada Història contemporània de Catalunya. Fortíssima repressió i misèria a l’interior i un multitudinari exili, en esfereïdor percentatge socialment qualificat, al seu torn saccejat per al Guerra Mundial que seguí a la dessagnant Guerra Civil espanyola que hi havia involucrat violentament Catalunya. Sorprenentment, però, la Nació Catalana –la seva gent- va saber trobar, a la diàspora, plasmacions col·lectives de considerable gruix nacional.

Forjat en la lluita anarcosindicalista durant la II República i heroi de la resistència francesa contra el nazisme, Ramon Vila Capdevila (Peguera 1908 – Castellnou de Bages 1963) va ser el darrer maqui que plantà cara al franquisme. Si pogué tenir una vida de clandestinitat tan llarga, fou perquè el valor, l’atreviment i el coneixement del medi geogràfic guiaren els seus passos fins que caigué abatut per les bales de la Guàrdia Civil.

Normalment, la Guerra Civil és presentada com un enfrontament entre dretes i esquerres, reaccionarisme i progressisme, gent de missa i anticlericals. Víctor Castells s’hi aproxima a partir de les files del nacionalisme català. Les tensions existents dins Espanya no es corresponien a la realitat d’una Catalunya immersa, els primers mesos de 1936, en un «oasi» que tendia a la concòrdia, com demostren, per exemple, les aproximacions entre Companys i Cambó per establir ponts de diàleg.

Entre el torb i la Gestapo és la història apassionant de la cadena d’evasió que tenia per missió salvar, de les urpes de la Gestapo, els combatents contra la invasió nazi. Foren quasi tres mil els canadencs, anglesos, americans francesos... que es reincorporaren a la defensa aliada o que marxaren cap a la llibertat, gràcies al coratge i audàcia de persones com Francesc Viadiu. Si el llibre no fos un autèntic full de la nostra història recent, podríem dir que es tracta d’una novel·la trepidant.

Francesc Viadiu fou el Delegat d'Ordre Públic a la ciutat de Lleida i el seu territori durant els mesos de gener a setembre de 1937. Foren mesos convulsos amb incidents de tota mena i la seva missió consistia en fer prevaldre la legalitat republicana i garantir la segurat de la població.