Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682 –Viena, 1757) va escriure, al llarg de la seva vida, la millor crònica de laGuerra de Successió. Les Narracioneshistóricas, però, han restat inèdites durant més de dos segles als arxiusd’estat de Viena. La seva publicació recent ha contribuït a millorar el nostreconeixement sobre aquella contesa bèl·lica.
L'any 1009 esclatà guerra civil al llavors califat omeia d'Andalús. Elpoder central cordovès desaparegué i fou substituït per una multitudd'autoritats alternatives a les províncies. Havien nascut els reis de taifes,que capitalitzen la història del segle XI andalusí fins que els almoràvitsnord-africans reunificaren novament Andalús entre la fi de la centúria i elsinicis de la següent.
Josep Plantí des de l'exili milanès escriu una història de Catalunya que ha romès inèdita fins ara. El llibre aporta l'estudi de l'autor il'entorn i la transcripció del text.
La continuïtat en el temps de les relacions que Catalunya mantenia amb altres territoris de la Mediterrània fou el resultat d’aportacions provinents d’arreu del país, l’estudi de les quals posa de relleu la diversitat del desenvolupament econòmic, amb característiques pròpies a cada territori.
Antoni Vidal comandava les tropes catalanes que van prendre Falset a principis de setembre de 1714 i Pere Joan Barceló va encapçalar la insurrecció catalana de 1718. Dos defensors de la Terra la trajectòria dels quals explica fins a quin punt els catalans van defensar les seves constitucions en el primer terç del segle XVIII.
Estudi a partirde les referències literàries medievals de la indumentària dels segles XIII, XIV i XV. Parla tant dels vestits i capes com dels mantells, calçats i ornamentació personal.
El Tribunal deContrafaccions, una mena de Tribunal Constitucional, únic a l’Europa del seu temps, va funcionar, amb radical bilateralitat entre el rei i la terra, entre octubre de 1702 i juny de 1713, i va tractar almenys dinou casos.
El Tribunal va constituir el cim de lacultura pactista de Catalunya, la culminació de l’estructura política ijurídica que els catalans van defensar aferrissadament durant la Guerra de Successió i que el Decret de Nova Planta de Felip V va triturar l’any 1716.
L’any 1640, la Junta de Braços del Principat de Catalunya va enviar a la cort de Madrid diversos ambaixadors per aconseguir la llibertat del diputat militar Francesc Tamarit, empresonat a Barcelona perquè havia defensat que les tropes de Felip IV de Castella complissin les constitucions catalanes, especialment en relació amb els allotjaments.
Ramon Berenguer IV (1113/14-1162), comte de Barcelona i príncep d’Aragó. La biografia d’aquest sobirà català del segle XII, sorprenentment, encara estava per fer. Ramon Berenguer IV és sens dubte un dels homenots més remarcables de la història dels catalans: el fundador de l’estat català medieval compartit amb els aragonesos (
Ramon Berenguer IV fou un governant singular, que va assolir uns èxits polítics sense precedents en la seva nissaga, que va maldar per reconstruir l’ordre públic que s’havia afeblit en la centúria anterior. La compilació dels Usatges de Barcelona (vers 1150), tradicionalment atribuïda al seu besavi Ramon Berenguer I, seria conseqüència de l’anhel del «príncep» Ramon Berenguer IV per dotar Catalunya —la unió dels seus comtats patrimonials— d’una estructura estatal sòlida. Fou ben bé un triomfador, perquè va reeixir en les seves ambicions polítiques i militars; en conseqüència,
En aquest llibre el lector viatjarà per la vida i el regnat de la persona, potser, més determinant en la formació de Catalunya i també d’Aragó. Tant és així, que el seu emblema personal (la senyera d’or i gules) s’ha convertit en símbol inequívoc dels territoris on la seva nissaga va regnar, a bastament utilitzat en banderes i armories fins avui.
El rural i l'urbà eren dos móns ben relacionats. L'estudi de la xarxa urbana catalana dels segles XVI i XVII té com a objectiu avançar en el coneixement de la vertebració d'un territori en el qual Barcelona va tenir un paper clau, però on també altres viles i ciutats articulaven diferents espais del conjunt del Principat.. La descentralització del segle XVII enfortí cadascuna de les àrees, tot i el predomini de la xarxa principal amb centre a Barcelona.
20 anys després de finalitzar la Guerra de Successió, uns quants centenars d’exiliats, majoritàriament catalans, van ser enviats al Banat de Temesvar, amb el propòsit de fundar una nova ciutat en el territori limítrof amb la frontera turca, que les tropes austrohongareses acabaven d’ocupar. Sorprèn i commou resseguir les passes d’aquells homes, dones i infants que van arribar a bastir, per un temps molt breu, l’esborrany d’una nova pàtria, que anomenaren Nova Barcelona en record de la vella ciutat.
Martí era el secundogènit de Pere el Cerimoniós i com a tal no estava destinat a regnar. Durant anys fou el suport del seu germà Joan I i quan aquest morí sense hereu ell el succeí havent de fer front a tota una colla de problemes de difícil solució: la implicació del Casal de Barcelona en el Cisma d'Occident, les bandositats dins d'Aragó i València, el control de Sardenya...
La pèrdua prematura del seu fill, Martí el Jove, significà que amb la mort de Martí I s'extingí la dinastia del Casal de Barcelona, iniciada per Guifré el Pelós més de cinc-cents anys abans.
A l’època medieval, els mercats i les fires desenvolupaven un paper molt rellevant per diversos conceptes. En un món orientat bàsicament a la subsistència, obrien portes als intercanvis tant des del punt de vista estrictament econòmic, com per les relacions socials que s’hi establien.
És un recorregut per la Barcelona gòtica, com un passeig per la ciutat emmurallada marcat per l’estreta relació entre la casa i el carrer; i una reflexió posada en comú sobre la vida dels barcelonins i les barceloninies medievals. Les autores s’endinsen més enllà dels fets polítics per introduir-se en l’esdevenir quotidià: el treball, el lleure, l’estructura de les famílies dels diferents estaments socials. Reten homenatge, doncs, a les dones del passat, recordant que han estat transmissores de coneixement i vivències.
Interpretació del mapa del món d’Opicinus de Canistris, 1296-1300. L’original és molt interessant, no solament per la data, tan primerenca, en que fou dibuixat, sinó també pel que representa. En una primera vista hi ha la Mediterrània, però cal girar el mapa 90 graus i ens apareixen més suggerències.
El present llibre és una nova aportació sobre l’actuació de Jaume I a Múrcia i les terres meridionals del País Valencià. A partir de l’estudi de l’acció armada del rei català, Josep-David Garrido i Valls historia els darrers anys de dominació islàmica a Múrcia i reivindica el paper dels catalans en aquella empresa.
Sibil·la de Fortià, que provenia de la noblesa menor, va entrar així, en la segona meitat del Tres-cents, a Barcelona, a la cort de Pere "El Cerimoniós". Gaudia d’una extraordinària bellesa, era més jove que el marit i el matrimoni amb Artal, qui pertanyia a una família de rang més elevat que el de la seva, li permetia una posició més brillant.
La reacció d’una resposta a les tesis que Ramon Menéndez Pidal va defensar a El Compromiso de Caspe: autodeterminación de un pueblo- prefaci del vol. XV de la Historia de España que dirigia- fou per a Ferran Soldevila un veritable deure personal, professional i, alhora, cívic.