Dietari de treball de camp a la Segarra és el recull de les vivències de Joan Cervera durant l’any de la recerca a la comarca de la Segarra juntament amb Albert Manent. Però el llibre és molt més que el document personal d’un investigador. D’una banda, serveix per comprendre com Cervera i Manent es guanyen la confiança dels entrevistats. I de l’altra, en paraules de Vicent Sanchis extretes del pròleg, «les seves cròniques acurades i les seves notes exhaustives d’un tros d’humanitat que se’n va sense fer gaire soroll, a la recerca de núvols, boires, vents, cavallets, bruixes, llops i ocells nocturns, tanquen una llarga època. En donen fe i en serviran de testimoni de cara a aquest futur imprevisible. Un futur que potser haurà de fer-ne ús si no es vol estèril del tot. Joan Cervera ha voltat com un talladits —parot o parotet en diuen, per cert, en moltes comarques valencianes— els homes i el paisatge de la Segarra».

Jordi Ginebra, catedràtic de lingüística catalana de la Universitat Rovira i Virgili, diu en el pròleg que «Amb Onomàstica i Llenguatge. De cap a cap del país, Amigó ens fa un nou lliurament de la seva saviesa profunda i precisa. El llibre conté una quarantena de textos, escrits del 1994 al 2010, de mena diversa: participacions en cursos, intervencions en taules rodones, presentacions, notes crítiques, pròlegs, apunts, articles en revistes de divulgació i articles en revistes especialitzades. El material és heterogeni, però reunit fa un conjunt harmònic. La temàtica onomàstica constitueix el plat fort del llibre, però s’hi tracten també altres qüestions de llengua i temes d’història». I afegeix: «La prosa de Ramon Amigó és una prosa que llisca serena i reconfortant, balsàmica. Una prosa que farien bé de llegir no sols els aspirants a científica de la mena que sigui sinó també els aprenents d’escriptor. L’estil serè el to mesurat, l’orientació analítica dels textos no impedeixen que Amigó, de tant en tant, ens faci endevinar que, rere tota aquesta recerca documental, rere tanta anàlisi i rere tanta erudició aparentment asèptiques, hi ha un fort compromís amb el país».

Al final de la II Guerra Mundial, en temps dedubtes per a la supervivència de la dictadura del general Franco, el règim va ordenar la fortificació de tota la serralada dels Pirineus —des del cap de Creus fins al País Basc—, per frenar la hipotètica invasió d’un exèrcit modern i ben equipat que havia de venir del nord. El territori català se’n va endur la grossa, ja que dels 169 nuclis de resistència previstos, 96 corresponien a Catalunya. De les cap a sis mil obres de ciment armat que hom preveia d’alçar-hi, se n’aixecaren prop de la meitat. No van tenir una utilitat pràctica, perquè la invasió no arribà mai, però deixaren una petja insondable sobre el paisatge. La gent les coneixia com a fortins, búnquers, nius de metralladores, casamates, blocaus..., però no en va poder saber l’abast exacte fins que fou aixecat el secret militar. Moltes d’elles han resistit el pas del temps i, com a restes de l’era de la violència i de l’arquitectura de campanya, mantenen un innegable significat històric, patrimonial i simbòlic.
Aquest llibre ofereix, en una primera part, les característiques generals de la popularment denominada Línia Gutiérrez, Pérez o Franco: context històric, zones defensives, tipus d’obres, constructors, ritme de treball, manteniment, etc., i a la segona es donen les dades específiques de cadascun dels sis subsectors en què van ser integrats els 96 centres de resistència dels Pirineus catalans. La documentació gràfica i la de l’apèndix documental complementen adequadament el tema de l’estudi.

La Rambla de Barcelona. Estudi d´història urbana havia quedat inèdit, i ha estat la voluntat de la família i de Joan Fuguet -coautor del llibre sobre el Palau Marc i que prologa la present edició- de publicar-lo al cap de vint anys i escaig d´haver estat elaborat. Es tracta d'una visió exhaustiva de la hostòria del passeig, des de la construcció de la muralla de Jaume I (segle XIII). Manuel arranz presta atenció especial als diversos projectes urbanístics que, durant els segles XVIII i XIX, anaren apareixent sobre el que esdevenia aleshores l'espai central de la ciutat.

L'any 1890, un nombrós equip de militars trascamà les Guilleries i el Montseny amb la finalitat d'aixecar un plànol de la zona. Totes les experiències i les descobertes del viatge foren recollides pel tinent topògrag Juli Serra en un diari, que després traspassà al llibre Las Guillerías, publicat l'any 1891 per l'editor Luis Tasso.
Un viatge per les Guilleries i el Montseny conté la trnscripció literal del text i la reproducció dels cinquanta-un gravats del relat original. Inclou la visió actual del recorregut, fruit de la investigació dels autors, que permet de corroborar dades i exposar nous elements d'aquell viatge.

Emili Miró i Fons. Una vida dedicada als castells (1900-1993) apareix com a memòria bibliogràfica d'un casteller excepcional, que va saber combinar la pertinença a colles (diverses, durant els seus quasi cent anys) amb l'aproximació a la reflexió escrita, ja fos com a articulista, com a orador, obé com a redactor dels llibre Història dels Castellers els Nens del Vendrell (1926-1957).

Del sargit a l´armat dels arts de pesca pretén deixar testimoniatge de l'ofici dels armadors i remallaires: les primeres matètries, les eines, el desenvolupament de les tasques que els són pròpies, a més d'algunes anotacions de tipus econòmic i social. La recopilació és una mostra bastant complerta, tenint en compte que el moment del seu inici ja eren les acaballes d'un sistema de feinejar, sobretot si es compara amb l'auge d'altres èpoques. El trasbals de la societat artesana a mitjan segle XX abocà a unes adaptacions en bona part allunyades de la tradició secular.

Francesc Flos i Calcat: catalanisme i escola és un estudi sobre els orígens i el desenvolupament de l'acció csatalanista a l'escola catalana. Ressegueix des dels seu origen -o sigui, de la seva correcció teòrica amb Las escolas catalanas (1886)- la creació del Col·legi de Sant Jordi (1898) i l' Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, fins la seva conversió a l'antic Col·legi en la renovada Escola Sant Jordi (1930).

Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània (1833-1841) estudia els esforços per a la confecció de la cartografia topogràfica de Catalunya. La tasca de modernització del país a partir de mitjan segle XIX va ensopegar amb la manca d'un mapa topogràfic, ja que el projecte de «Mapa de España» es va anar endarrerint fins al segle XX.

L'home i el territori. Vint converses geogràfiques és un llibre d'entrvistes amb vint persones d'àmbits professionals, socials i acadèmics diversos, però amb un denominador comú: que al llarg de la seva vida -i/o de la seva obra- han tingut una relació especialment intensa amb el territori: és a dir, amb un entorn concret -que tant pot ser una ciutat com una comarca, un país o un conjunt de països del món- que, d'una manera o d'una altra, ha esdevingut l'escenari per excel·lència de la seva experiència vital.

La darrera dècada del segle XIX és un període amb importants esdeveniments històrics, tant per a Espanya com per a Catalunya. Des de les pàgines del diari «La Renaixensa» (1881-1905), òrgan del catalanisme intransigent, es critica el parlamentarisme espanyol, s’ofereixen soluciona al problema colonial i es formulen propostes per a Catalunya, que ara, al cap de cent anys, sorprenen encara per la seva clarividència i la seva ambició.

Hi ha una imatge estereotipada de Siurana que la circumscriu a la península encinglerada, les ruïnes del castell, el Salt de la Reina Mora i, últimament, el pantà. Aquest llibre eixampla els horitzons i amplia el significat del nom de l’antic terme conegut per Siurana de Prades.

Aquest segon volum sobre la història dels tramvies a Barcelona comprèn el període que va des d’acabada l’Exposició de 1929 fins a la supressió forçada de la xarxa, el març de 1971. Fou una època de deficiències en el sector dels tramvies. Albert Gonzàlez, però, va més enllà i ressalta el propòsit d’eliminar-los de la ciutat (representat per l’alcalde Porcioles), les campanyes de descrèdit que va sofrir el sistema tramviari, el procés de municipalització, i els diversos plans de reestructuració –incoherents amb la voluntat política de clausurar la xarxa.

Aquest llibre constitueix el primer volum de la història de la xarxa de tramvies a Barcelona, de la creació de la primera línia (1872) fins al moment culminant de la xarxa, que va coincidir amb l’Exposició Internacional (1929). Està estructurat en tres grans capítols: el desenvolupament de la xarxa (1872-1899) –amb els tramvies de cavalls i de vapor-; l’electrificació i el creixement (1899-1924); i els inicis de l’empresa nacionalitzada junt amb l’auge de la xarxa fins a l’aparador l’Exposició del 1929.

La comarca del Lluçanès. Estudi d’un espai pretén reflexionar sobre el paper del Lluçanès en el context d’una Catalunya que es disposa en entrar al segle XXI. A partir del terreny de la geografia i de la geohistòria, el llibre vol ser una eina per a tothom qui desitgi conèixer o donar a conèixer una comarca amb una personalitat ben definida, però que les seves característiques socioeconòmiques la situen en desavantatge respecte de les comarques veïnes.
Amb aquesta obra, els autors volen, també fer un homenatge al seu mestra Lluís Casassas i Simó, que va ser qui els encoratjà a dur a terme el treball.

El projecte polític del general Primo de Rivera es va fonamentar, sense èxit, en el desenvolupament d’una intensa tasca propagandística que havia de servir per transmetre una bona imatge de règim i per inculcar ideologia. El fracàs d’aquest projecte a les comarques gironines, on convergeixen factors decisius que aporten elements que ajuden a explicar-lo, és el tema de la present investigació.

Jesús Burgueño Rivero (Barcelona 1963) és professor de Geografia a la Universitat de Lleida. S’ha especialitzat en l’estudi de l’organització territorial des d’una perspectiva geohistòrica.
La present obra parteix de la seva investigació doctoral referida a la formació de la divisió provincial i de partits judicials a l’Espanya de la primera meitat del segle XIX.

Les Bases de Manresa (1892) constitueixen un esdeveniment important dins la llarga marxa de recuperar la nostra identitat col·lectiva; hem volgut aprofundir l’entorn humà que el va fer possible. Al mateix temps, i seguint d’alguna manera la voluntat dels biografiats per abastar tota la terra catalana, també hem procurat que, en la realització d’aquest treball, hi participessin estudiosos de les mateixes contrades d’on van sortir els homes escollits com a delegats de l’Assemblea de Manresa.

Per les pàgines de Les bruixes segrestades, i enmig de paisatges familiars, desfilen un reguitzell de dones que formen un compendi d’allò que coneixem per bruixeria. Des de la inofensiva fetillera fins a l’experta en males arts i pactes diabòlics que viu intensament tots els tòpics divulgats. Però això també ens permet comprovar que no sempre la imatge de la bruixa és l’estereotip de la vella xaruga, lletja, estrafolària i esquívola

El propi nom de la vila ens descobreix unes arrels islàmiques indubtables: els berbers Miknàs.sa s’hi van instal·lar als inicis del segle VIII, i els seus descendents musulmans senyorejaren els encontorns del lloc durant més de quatre-cents anys. Concretar el major nombre de fets documentats d’aquesta etapa històrica i assenyalar les possibles petjades deixades per una cultura islàmica rica i dinàmica han estat els objectius que han guiat la redacció de la monografia present.

MANUSCRITS DEL BÉ I DEL MAL és el recull de setanta-set documents que tracten qüestions ben variades. El fet que la majoria es trobin classificats com a «Processos criminals» en els corresponents arxius, determina, d’antuvi, un interès que desperta la curiositat. Ben segur que l’expectació no s’ha de veure defraudada. L’atractiu de tals papers, curosament seleccionats, radica en l’al·licient de cadascun dels casos examinats. Amb rigorosa transcripció literal, es presenten acompanyats de comentaris que donen sentit a les cròniques arcaiques i als còdex més intricats. El recopilador ha pretès de fer més assequibles i amens uns textos que vénen suportant la feixuguesa dels anys i de la Història.

La història dels orígens i evolució d’aquest poble de la Catalunya Vella ens permet d’estudiar com es configura des de l’època medieval una comunitat aglutinada per tres pilars fonamentals: els pagesos, els senyors i la parròquia. Castellcir ens proporciona també un bon exemple de com el procés de reconeixement de la pròpia identitat va avançant fins aconseguir una plena autonomia comunal.

La Patum de Berga ha estat objecte de diversos estudis; cap d’ells, però, de caire exclusivament històric.
Un estudi complert de La Patum ha d’ésser necessàriament multitudinari; cal, tanmateix, partir d’unes dades històriques prèvies. Visió històrica de la Patum de Berga vol ocupar aquest buit de la bibliografia patumaire, en especial pel que fa al segle XIX, al final del qual La Patum va ser considerablement transformada en la seva representació i en la seva interpretació.