De fet, la maçoneria ha tingut històricament un arrelament profund a Catalunya, amb prohoms i benefactors com ara Rossend Arús o Josep Trueta i presidents de la Generalitat com van ser Lluís Companys i Josep Irla, i des de l'any 1989 existeix el Gran Orient de Catalunya. A més, diversos catalans han tingut i tenen un paper destacat en el conjunt de la maçoneria de l'Estat espanyol. Tanmateix, les especulacions i polèmiques, sovint frívoles o interessades, han acompanyat sempre i també ara l'univers maçònic, actituds que contrasten amb l'esforç de pedagogia que duen a terme les diverses obediències maçòniques per tal que el fet maçònic sigui percebut per la societat com un associacionisme discret -i no pas secret, com els agrada de matisar a germans i germanes.

Quan la immigració magribina a Catalunya és considerada sovint –i encara- com un problema per resoldre adequadament, calia recuperar, ara, la memòria col·lectiva de les interaccions històriques que van tenir ambdós tipus de societats –musulmana i catalana- amb les seves respectives formes d’entendre la vida. Mitjançant la col·laboració incondicional de moltes persones i institucions d’arreu del Principat, ha estat possible d’aplegar una part del llegendari bàsic que recull les variables i contradictòries relacions entre els «moros» i els «cristians» que van conviure a la nostra terra i que després mantingueren llurs relacions mediterrànies durant les edats mitjana i moderna. La tasca realitzada era de compliment obligat, perquè els catalans no disposàvem d’aquesta eina que ens pot acostar a la comprensió d’una cultura que hem incorporat en diversos àmbits, especialment culturals, sense adonar-nos dels seus veritables orígens.

Retorn a la Prehistòria vol fer arribar al gran públic una interpretació entenedora, actual i raonada de la Prehistòria, prenent com a punt de referència les troballes localitzades a les terres catalanes, que l’autora relaciona en tot moment amb les d’arreu del món. El llibre combina el llenguatge planer amb la rigorositat científica. Destaca el paper de la tecnologia com a motor dels canvis econòmics i culturals de l’ evolució humana en els temps més remots.

Amb amenitat i voluntat divulgativa, no pas renyida amb la solidesa històrica, Històries d’en Jaume, rei conqueridor reporta el llarg regnat de Jaume I,, el rei més popular dels Països Catalans. En el curs d’aquest llibre de bon llegir, és apreciat en la vessant humana, de persona que ocupa l’eminent lloc de reialesa al segle XIII, un període que, d’inici precari, assoleix una respectable plenitud.

Aquest llibre pretén oferir una visió general i completa sobre les abadies i els priorats cistercencs catalans i les seves filials en territoris en l’antiga Corona d’Aragó. Els autors estudien el fenomen cistercenc en el context històric que nasqué i, d’altra banda, descriuen i analitzen la història i l’art dels monestirs catalans, alguns ben poc coneguts. L’arquitectura dels cenobis cistercencs catalans (i de la Corona d’Aragó) resulta d’especial interès en el context de l’art català, sobretot en el moment tan apassionant com és el de la transició del Romànic al Gòtic. Els nombrosos plànols i fotografies d’aquesta edició contribueixen a presentar de forma entenedora i atractiva la captivadora trajectòria del Cister.

Des dels inicis del segle VIII, les característiques de la forma de ser catalana es van anar afaiçonant en contacte estret amb la cultura islàmica, instal·lada en les nostres contrades. Així per tal de recuperar una part del passat dels catalans que sempre ens ha aparegut minvada –sinó ignorada-, l’obra present se situa en l’òptica dels vençuts, que vivien a la perifèria de l’extens imperi islàmic medieval. Constatarem que la seva religió condicionava quasi totes les manifestacions de la vida quotidiana i que, tanmateix, del segle VIII al XII les relacions entre musulmans i cristians no foren un enfrontament continu. I finalment, potser acabarem per admetre que en un racó del nostre tarannà actual perduren influències d’una civilització refinada i culta que no podem menystenir.

Com observarà el llegidor, Pere català i Roca actualitza ací, amb un redactat amè i a vegades joguinós, expressant la història catalana amb la d’indagació, enfoquen la prospectiva dels nostres castells.

Entenem per premsa catalana la feta en català. Certament que a Catalunya hi ha hagut publicacions en altres llengües (francès, llatí, castellà, esperanto...) i n’hi ha (afegim: alemany, anglès...), amb considerable gruix en castellà; però rebutgem la teoria d’estimar premsa catalana la que no és redactada en l'idioma propi de Catalunya. És premsa feta al nostre país, però no pas premsa catalana.

Iniciaren la relació amb el món de la Forja i dels forjadors el 1980, a través del Gremi de Serrallers i Ferrers de Barcelona, amb motiu del sisè centenari de l’entitat. El 1982, el gremi prengué part a «Expocultura» i ells s’encarregaren de la recerca de les peces destinades a ésser-hi exposades, així com la realització d’uns plafons que, amb material gràfic, resumien la història de la forja, i d’un àudio-visual titulat «L’Art de la Forja». A partir d’aquest material i de mantenir contactes amb els forjadors sorgí el projecte d’aquest llibre.

Les torres del litoral català constitueix un tema força inèdit. Tot i comptar amb diversos articles i algun breu llibre, de caràcter local o limitat a un sector curt, sobre les anomenades, en general, torres de moros, arribem a la conclusió que cal apreciar-les en una dimensió més àmplia. Convé de tenir present que tals construccions –a vegades, simples; d’altres, no tant- han fixat, en un conjunt, uns perfils defensius del País.

Quan tothom creia que s’havia dit tot sobre la Sardana, aquest llibre de Josep Mainar ens avisa que tot allò que ha estat dit és molt menys importat del que encara està per dir.
Els daltabaixos de la nostra història recent ens haurien de fer reflexionar. Perquè el paper que ha jugat la Sardana en aquesta història va molt més enllà del que pertoca a una dansa de mer divertiment. La Sardana ha estat sovint el rem i la vela que menava l’esperança d’un poble en plena diàspora.

Algunes llegendes ens parlen d’espases de virtut («espases constel·lades») i d’altres armes o peces de virtut. «Aqueta actitud, on la creença en la màgia es barreja sovint amb la superstició, encara la retrobarem en algun aspecte de l’armament del segle xv» comenta Martí de Riquer. Hom aplica el qualificatiu de virtut a tals peces, perquè les considera dotades de virtut misteriosa o sobrenatural.

Les rondalles alguereses constitueixen una aportació o, en algun cas, una revisió a la rondallística catalana. I, d'entre les diverses comprovacions interessants a fer, destaca notòriament l’expressivitat del lèxic, amb uns girs i uns mots que, inusuals a Catalunya, tal volta ho són avui per haver-los perdut, encara que massa sovint la causa es troba en els refrecs culturals, els quals ens obliguen a estimar l’Alguer com un baluard idiomàtic –i no pas solament lingüístic- que ens cal vetllar.
Apareixen les RONDALLES ALGUERESES en l’avinentesa del 25è aniversari de l’anomenat «Retrobament» de l’Alguer i els altres Països de parla catalana. I a la vegada, quan ja està en marxa el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. La circumstància pot resultar, doncs, significativa.

«Fou precisament en pronunciar una conferència en el local del Centre Català de Prospectiva –ens escrivia l’autora, pocs mesos abans que morís- quan vaig fer-me càrrec del molt que convenia de redactar un llibre senzill, per a tothom, d’història de Catalunya; no pas perquè no n’hi haguessin, i de bons, sinó perquè no n’hi havia cap que acabés en arribar la nostra independència, de manera que posés a l’abast els elements i la manera com va formar-se la nostra nacionalitat. No és pas el mateix tenir un origen o un altre. I conèixer els factors humans que ens han configurat fins a fer de cadascú de nosaltres un català, pot ajudar-nos a mantenir la fermesa i portar a terme les àmplies perspectives per al nostre futur.»

L’objectiu d’aquest llibre és donar a conèixer el procediment d’obtenció de ferro i d’acer (aliatge de ferro i carboni) emprat a les instal·lacions anomenades fargues catalanes; procediment que, a causa de la seva perfeccionada tecnologia, s’estengué al llarg del temps i la geografia, i que, ara, figura a les pàgines d’introducció històrica que solen contenir els tractats de siderúrgia, els quals estudien el ferro i l’acer.